Memorial Ricard Cuadra.

“It's nice to know that you were there. Thanks for acting like you cared and making me feel like. I was the only one it's nice to know we had, it all thanks for watching as I fall and letting me know we were done...”

Que ja ho tenim a sobre és una evidència. No em digueu que no noteu alguna cosa estranya dins del pit, no em digueu que no xiuleu una melodia coneguda, que no camineu molt més lleugers.

Ahir, als volts del migdia, els brigadistes de l’Ajuntament penjaven banderes de Berga i senyeres a la Ronda de Queralt, els carrers ja en son plens! Avui potser ja han anat a collir vidalba, o potser han deixat a punt la Plaça de la Ribera. A hores d’ara al Canal Taronja, TVBerga, o com coi es digui (jo ja m’he perdut!), ja passen la Patum del 2007, a les bústies de Berga ja hi ha caigut el programa de mà i per fi la pàgina web de la Patum… Pròxima parada dissabte a les deu del vespre a la Plaça de Sant Pere:

El Memorial Ricard Cuadra.

Berguedà d’arrel, el Ricard (1951-1997), músic, professor, compositor… ens va deixar com a herència la seva impecable feina de rescatar de l’oblit les músiques de la Patum, reintroduint-les, exposant-se, com a conseqüència, a no agradar a tothom...

Aquest any la Banda del Memorial compta amb la Companyia Elèctrica Dharma, sense cap mena de dubte un cartell molt atractiu. Combinant, una vegada més, la part clàssica i que em penso que per més que la toquin menys podrem evitar començar a moure les cames intenant seguir-ne el compàs o buscant el contrapunt, amb una part d’innovació constant. Per la meva sorda oïda musical però apassionada al sentir qualsevol variació patumaire, una de les gràcies d’aquest concert és que resulta atrevit i un pèl visionari presentant anualment noves composicions, nous ritmes, noves patums.

No us ho perdeu!

Què és la Patum?

“Missed the last train home birds pass by to tell me that I'm not alone, well, I'm pushing myself to finish this part I can handle a lot but one thing I'm missing is in your eyes. In your eyes... I'm missing is in your eyes 'Cause I find love In your eyes...”

Què és la Patum? És una pregunta fàcil. Tots en sabeu la resposta, oi? Diria que és una pregunta relativament senzilla quan l’has d’autorespondre. És clar que individualment tots (els que hi hem anat poc o molt o gens) sabem què és la Patum, però sabem projectar-la als altres?

Sobre la Patum tothom hi diu la seva. Totalment legítim, un fet natural. D’això en resulta la quantitat de llibres, audiovisuals, reportatges i un llarg etcètera de productes varis que ens intenten acostar un xic més a la gran teoria, a allò que de ben cert ningú sap explicar. És clar que de maneres de celebrar el Corpus berguedà n’hi ha moltes, i molt difents, és per això que jo em qüestiono què n’explica cadascú quan se li pregunta.

I per tu la Patum que és?

"Quin és el misteri de la Patum? M’ho he demanat tantes vegades… La Patum, l’antiga Bulla, és l’esclat de la festa que trascendeix la vida berguedana de cada dia, la de tots nosaltres, per a afegir-se a la celebració d’una realitat col·lectiva… La Patum és la superació de l’anècdota més simple, de la història més cruel i de la llegenda més pura. El resultat d’un feliç retrobament, una aliança magnífica. Èxtasi i agonia… El sagrat i el profà. El bé i el mal. Els àngels i els dimonis. Els moros i els cristians… Rigus pagans i litúrgia cristiana. Guerra i pau. Orgia i pregària. Al capdavall, però, tot és u. Ja no hi ha bons ni dolents, vençuts ni vencedors. Tot es retroba, se sublima i es redimeix fins a esclatar com un gran Sol (…)” Fragment extret del llibre Els ulls de la Geganta Vella de Jaume Huch.

www.onsortir.cat

“Amb les seves mans esteses a un pervindre alliberat. I caminem per poder ser i volem ser per caminar. Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, seran inútils les cadenes d’un poder sempre esclavitzant, quan és la vida mateixa que ens obliga a cada pas. I caminem per poder ser i volem ser per caminar...”

“Una realitat que construeix país. Turisme, oci i cultura. A través de la xarxa. Instruments potents de creació de territori…”. Això deien els que presentaven la seva iniciativa, la seva realitat. Probablement això és una veritat com un temple.

El passat dimarts es va presentar a Sant Cugat del Vallés el nou portal d’internet www.onsortir.cat. És clar que jo hi vaig ser, almenys una estona. Si ens hi havien convidat no hi podiem pas faltar, oi? A dos quarts de vuit en punt: www.onsortir.tv i esperant pacientment poder seguir l’acte en directe a través d’internet. Funciona!

El fet que els pares de la criatura siguin bojos coneguts no fara que en parli millor, simplement objectivament. Això promet! Celebro l’empresa i només puc dir que després de triar i remenar, de fer i desfer per aquest nou portal, autòcton i nostrat, pensat i acurat, segurament en podré dir alguna cosa més. De moment només puc convidar-vos a anar-hi a treure el cap si encara ara en desconeixieu l’existència: www.onsortir.cat.

Patum passada.

“Vida moderna, temps actual, tu estàs de moda i jo estic fatal. Tu vius de dia i jo visc de nit, la vida moderna ens ha fet així. Digue'm què passa, esperit fatal, vistosa escletxa, camí infernal. Mira'm la cara, no, no tinguis por. Digue'm tu qui ets, digue'm qui sóc jo…”

No voldria ficar-me allà on no em demanen, Déu me’n guard! Però, tenint en compte que fa uns anys es va aconseguir el reconeixement per part de la UNESCO de la Patum de Berga com a Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat (continuo pensant que no serveix per res això, és una etiqueta amb conseqüències encara per determinar, però això ja són figues d’un altre paner i, segurament jo mai he volgut entendre’n l’essència); que ens omplim la boca de Patum com a projecció de la ciutat, com a temptació per venir i descobrir Berga, com a reclam turístic, com a font d’ingressos; que cal promocionar i vendre el producte arreu no només dels països catalans sinó també del mónmundial, doncs m’agradaria que anéssiu tot seguit a fer un tomb per la web de l’Ajuntament de Berga: www.lapatum.cat.

A 12 dies, 23 hores, 51 minuts … pels Quatre Fuets, com molt bé anuncia la capçalera de dita pàgina, encara hi trobem els Administradors de la Patum passada, els Títols de Patumaire i Patumaire d’Honor de la Patum passada, els recorreguts del Passacarrers de la Patum passada, el cartell de la Patum passada i el que ja considero que és vergonyant és que encara hi ha el programa d’actes de la Patum passada. És a dir, a hores d’ara, el què hauria de ser la font d’informació principal per aquells de fora que pretenguin venir a ensumar pòlvora, per aquells d’aquí que vulguin organitzar la seva vida o per qui només vulgui tafanejar què carai és això de la Patum, hi trobarà una web obsoleta.

Sí senyor!

Pa?um.

“Des d´un racó sentia els gegants, la música acompanyava, unes llàgrimes galtes avall quan vaig tornar a la plaça. Potser va ser la màgia de la Patum, o la barreja de la cervesa, però aquell fet per a mi no va ser pas una sorpresa…”

I com sempre, es destapa el cartell, i com sempre: la caixa dels trons!!!

Després de dissertar sobre les bases i la necessitat de que hi surti la paraula "PATUM", hem arribat a la conclusió que és un joc d’aquells :

Quantes T hi veieu en aquest cartell???

Pa-tum, Pa-tum...Pa-tum-tum-tum...Pa-tum.

"but if my life is for rent and I don't learn to buy well I deserve nothing more than I get cos nothing I have is truly mine while my heart is a shield and I won't let it down while I am so afraid to fail so I won't even try well how can I say I'm alive..."

Quatre de maig. Ple Extraordinari. Tres punts de l’ordre del dia:

1)Farem Patum? Si, si, si, si!

2)Administradors de l’octava de Corpus? Si, si, si, si!

3)Títols de Patumaire i de Patumaire d’Honor? Si, si, si, si!

És molt aviat, però hi ha qui diu que nodeixisperdemàelquepugisferavui, de manera que es fa Patum, per unanimitat, uns siiiis vigorosos i un visca berga i visca la patum. Visca. I ja hi tornem a ser. El compte enrere per Corpus. I ara què? El desfici és públic, notori i manifest...Sonen les primeres notes. El ball de l’àliga aconsegueix emocionar-nos una vegada més, quin sentiment és aquest? Les dotze en punt, l’etern batec del nostre cor si ens parem a escoltar-lo.

PERLERORNEQ.

“When the sun begins to shine I hear a song from another time and fade away and fade away just close your eyes and Ill take you there This place is warm without a care well take a swim in the deep blue sea I go to leave and you reach for me. Someone said you tried to long, someone said we got it all, someone said we tried to long. Is there a place where I belong, so far so long, so far away, so far so wrong, so far away...”

Roc Casagran Casañes (Sabadell, 1980), al seu blog (http://in.directe.cat/roc-casagran) es presenta així: “Roc perquè cal ser durs amb el poder i llançar-hi tantes pedres com calguin. Casagran perquè ja deia en Sisa que casa-meva-és-casa-teva-si-és-que-hi-ha-cases-d'algú, i al meu cau hi cabeu tots.”

A la contraportada del llibre que em vaig autoembutxacar el dia de Sant Jordi hi diu que aquest xicot és Llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Contemporània per la UAB i que, a banda de dedicar-se a treballar per la llengua catalana en algun ens local, és poeta i escriptor. Si us he de dir la veritat no n’he llegit mai cap poema ni tampoc el seu altre llibre Camí d’Ítaca, d’autoria compartida amb l’UUUUU...Oleguer Presas. Només he llegit la seva última novel.la: Austràlia.

Com vaig arribar a Austràlia és una història llarga, potser difícil d’explicar, potser el més fàcil era entrar discretament a la llibreria i endurme’l cap a casa per a veure què hi passava i així ho vaig fer.

Sabeu que no sóc gaire bona llegidora, que els llibres acostumen a avorrir-me i que els deixo tots a mig fregir però aquest ha sigut d’aquells que quan l’agafes no el pots deixar estar fins que l’has acabat, fins que has arribat al final i que el final acaba caient damunt del meu cap arrissat com la galleda més freda del matí dels Elois, quan menys t’ho esperes una fredor...

De llenguatge col.loquial, fresc i dinàmic, Austràlia ens convida a conviure amb quatre personatges: el Calamarsa, el Còdol, l’Àgata i la Petra (noms de pedra, com el de l’autor, potser per parlar de la duresa de la vida si no aprenem a viure amb nosaltres mateixos?). Quatre persones reals, amb problemes reals i amb vides reals? Podriem ser qualsevol de nosatres, amb les nostres misèries i els nostres triomfs, amb les notres mancances i les nostres virtuds, amb pors i èxits, amb idees fermes i amb dubtes intrínsecs? Qui vol deixar-se estar de romanços i veure el món del revés? Ens podem ajudar a dur la motxilla si pesa, podem aprendre a portar a sobre el perlerorneq. Qui vol venir a Austràlia amb mi? Lluny de tot i de tothom, capgirant el món...

No us en puc dir res més. L’he acabat fa poca estona i he quedat parada, fascinada, o no sé, no sé què passa quan s’acaba aquest llibre, molt extrany...molt bo! Molt.

A la recerca d'un mateix.

“Ahora si, parece que ya empiezo a entender las cosas importantes aquí son las que están detrás de la piel y todo lo demás.... empieza donde acaban mis pies después de mucho tiempo aprendí que hay cosas que mejor no aprender. El colegio poco me enseño.....si es por esos libros nunca aprendo a coger el cielo con las manos a reír y a llorar lo que te canto a coser mi alma rota a perder el miedo a quedar como un idiota y a empezar la casa por el tejado, a poder dormir cuando tú no estás a mi lado…”

Ahir en una conversa de barra de bar va sortir un tema que podria basar-se en un guió de l’Ibáñez Serrador de Historiasparanodormir… És que jo no me’n se avenir! Ho trobo tan divertit!

Bàsicament el què va començar amb un comentari innocent, que va tenir la mala sort de ser escoltat per mi, va desencadenar amb una sèrie de confessions i secrets de sumari per llogar-hi cadires, altrament dit, i perquè ens entengui tothom: it’s for renting chairs!!!

Total, total, total, que segons les tertulianes de la barra del bar (on la camarera va vestuida de perruquera) una de les coses més normals del món i que segons elles tothom fa és agafar l’ordinador, obrir internet i entrar al arxiconegut mundialment Google i buscar-te a tu mateix! Agafar el buscador on normalment s’hi busquen coses així curioses o d’interès i posar-hi el teu propi nom! Resulta que és una cosa normalíssima i que tothom un dia o altre, dient-ho en veu alta o no, ho ha fet! Què fort! A mi no se’m haguès acudit mai buscar-me al Google, hi hauria buscat la vida d’un rei de l’edat mitjana, la sinopsi d’una pel.lícula a punt d’estrenar o bé la lletra d’una cançó, coses, però a mi? Mai! És fort, eh! Molt greu.

Després de la commoció que va causar en mi que la majoria de les companyes de barT d’ahir s’haguèssin buscat al cercador més famòs i aparentment resolutiu del món (potser algun dia passarà a ser font del Dret!) he fet uns sondejos varis i la veritat és que la gent, si la burxes, confessa que s’ha buscat almenys una vegada a la vida…nou de cada deu dels enquestats (sort en tinc de que hi ha algú que és com jo de feliç!) ja s’ha buscat…Què esperen trobar-hi? Potser volen descobrir coses de si mateix que desconeixen? Algun disgust? O potser el negoci de la nostra vida?

A què esteu esperant? http://www.google.com/

L'any dels nanos vells.

“Go on and close the curtains cause all we need is candle light. You and me and a bottle of wine going to hold you tonight. Well we know I'm going away and how I wish, I wish it weren't so. So take this wine and drink with me let's delay our misery. Save tonight and fight the break of dawn come tomorrow tomorrow I'll be gone...”

Hi ha qui diu que els patumaires d’arrel compten els anys de Corpus a Corpus en lloc d’1 de gener a 31 de desembre. Segurament és cert. Perquè si escoltéssim la veu de la subconsciència de la majoria de gent de la plaça cremada al sentir espetegar el darrer fuet de la Guita Grossa, probablement podriem sentir un “fins l’any que ve…” melangiosament unànime.

És per això que l’Agrupació Fotogràfica Tallers d’Arts i Oficis de Berga ja fa uns quants anys es va treure de la màniga, o bé de l’objectiu de la càmera, una invenció profana: El cap d’any patumaire.

Segurament una tècnica de màrqueting per promocionar el seu calendari cíclic de la Patum, cada any dedicat a una comparsa diferent, avui doncs és tancarà, si no vaig equivocada l’any de l’àliga, i amb tota certesa puc afirmar que donarà pas a l’any dels nanos vells.

Una xarlotada manifesta, però no em queda cap més remei que desitjar-vos un MILLOR ANY DELS NANOS VELLS que avui enceta i que, per cert, serà molt llarg!!!

Tres bons propòsits pel dia d'avui.

“Si viatges pel bell nord glaçat on el vent bat el cel fronterer dóna'm records a una noia d'allà, fa temps jo l'havia estimada. Si hi ets quan hi ha tempestes de neu, quan el riu gela i l'estiu se'n va mira'm si té un jersei prou calent que l'abrigui dels crits que fa el vent…”

1) Plegar l’agenda i la llibreta groga dins del primer calaix de la banda dreta. Apagar l’ordinador i l’impresora. Fer botifarra al telèfon fixe de damunt la taula, del costat de l’orella. Oblidar-me de tot i de tothom i agafar un pont que em portarà fins a un bon vent, amb una barca nova.

2) Escoltar el cor i sentir un batec suau, fa així: pa-tum, pa-tum. Agafar el calendari, passar pàgina i veure-hi un número u. L’Ascensió del Senyor, i pujar, com Déu mana, més enllà de l’u i veure que mai podrem estar prou en forma per acarar-nos amb el més de maig. Cada dia un raig, un dia de cava, un altre de maumau, el que fa tres de barreja, pel quart potser una mica de moscatell i el cinquè una mica de tot el què hagi sobrat, i si els que queden plou...

3) Continuar mirant la mateixa fulla del calendari i veure que és Santa Paciència. Pensar que algun dia potser tindré una filla i li posare així, segurament li caldrà en el món d'aparença cruel i perversa que li haurà tocat viure.

Deu anys.

“Cuentas que he desvirgao tu corazón, que tú pensabas que eso era otra cosa; que intentas pasar de todo y no es tan rosa el olor que te queda en la ropa. ¿Dónde estás? ¿Y a ti qué te importa? Dices que has dado todo y no es verdad. Quizá mejor no mover más la historia. Finges, me he dado cuenta y no es tan dulce el sabor que te queda en la boca. ¿Dónde estás? ¿Y a ti qué te importa?”

Deu anys. Segurament, igual que els nou, els vuit, els set … o els onze, els dotze, els tretze, els catorze ... els vint-i-cinc o els trenta o els cinquanta o els setanta-cinc, deu anys no es fan cada dia!

Justament deu anys és el que celebra aquest dos mil vuit l’Esplai de l’Associació Protectora de Disminuïts Psíquics de Berga i Comarca. Un esplai que va nèixer com a proposta per donar abast i alternatives a l’oci i l’esbarjo dels treballadors i treballadores del Taller Coloma. Sortides vàries per totarreu on hi haguès un acte ludicofestiu a cobrir, celebracions de Nadal, carrosses i comparsa per Carnestoltes, costellades, casal durant tot l’any després de la feina i també casal d’estiu i vacances a l’agost, s’ha aconseguit durant tots aquests anys convertir aquella primera idea lluminosa de quatre esbojarrats en una realitat més que consolidada. Format per un equip de monitors i monitores gratis et amore, ben avinguts i amb mil projectes per continuar anant de marxa amb tota aquesta colla de nois i noies, amb reciprocitat màxima i ganes de passar-s’ho bé tots junts, res més.

Des d’una primera vegada (un terç per casualitat, un terç per favor, un terç per curiositat) que hi vaig anar a petar, per tirar quatre fotos mogudes mentre feien l’indiu per Carnestoltes, que ja no n’he sabut, o molt més ben dit, que ja no n’he pogut marxar.

Encara després d’agafar els trastos i muntar una macrofesta de celebració per aquest primer desè aniversari que duri gairebé tant com una festa de natalici d’una Cort reial/medieval…encara que ara no pugui ni processar, ens haurieu d’haver vist!

I només perquè ha valgut i val la pena: PER MOLTS ANYS a l’ESPLAI!

Tres bons propòsits pel dia d'avui.

“Badallarà mandrosa la ciutat quan marquis l'hora i obris les finestres del despatx i t'espolsis els ocells que fan niu als teus cabells et diu el cor, que l'ocell engabiat mor. Ells em duen a les plomes somnis i batecs quan colpegen els meus vidres els seus becs i em conten, la història blanca i menuda que entre quatre parets es marceix. Piulen que es mor la primavera quan no pot anar de passeig. Deixa'm venir amb tu, deixa'm venir, deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar…”

1) Mirar-nos al mirall, no per veure si estem guapos, ni tampoc per veure si les ulleres ens convinen amb la nova camisa que ens hem comprat, sinó només per comprovar, una vegada més, que som el simple reflex de nosaltres mateixos.

2) Sortir al carrer esperant trobar-te a algú, acabar-lo trobant, i pensar que no ha estat ni atzar, ni casualitat, ni premeditació, ni la voluntat d’un déutotpoderòsdel'univers, sinó simplement una manifestació més de què divertit pot ser viure si t’ho agafes tot pel bon costat, d'una perspectiva que de vegades es pot passar d’oblíqua.

3) Agafar-ho tot, bé, tan sols l’essencial i emgirar, per fi, a Austràlia. El Sol de cara, el silenci per aliat i tu com a companyia. Quina hora deu ser a Austràlia ara? Els cangurs llegeixen llibres?

Què vol dir el dia de Sant Jordi i què no.

“Sóc d´un pais, que de cert ve d´antic. Que ha passat molt de temps oblidat i oprimit. Sóc d´un pais on de la por se´n diu seny que camina un pas endevant i dos enrera.Sóc d´un pais que es desfà a poc a poc.I entre il.lusions i frustacions malda per sortir endavant.”

Avui, remenant a la biblioteca particular del Lluís Compays, catorze, tercerprimera, he trobat entotxanat, oblidat i ple de pols un petit llibre quadrat, de color verd i blau, de l’editorial La Galera de la col·lecció de La Sirena. L’he tibat i al obrir-lo he vist la lletra lligada de la meva mare que deia “Per a tu, filla, en el dia de Sant Jordi. Berga, 23 d’abril de 1990”.

Fa divuint anys la meva mare em va regalar La llegenda de Sant Jordi, de Jordi Vinyes i Fina Rifà, el típic, molt il·lustratiu tant el llibre com l’amor per a la lectura i sobretot per a la cultura que la mare em volia encomanar.

Suposo que quan em va convidar a llegir-me’l, no sempre ha aconsguit tal propòsit, no anhelava que de gran se’m concedís cap Creu de Sant Jordi però si que estic segura que volia assegurar-se de deixar-me ben clar què vol dir el dia de Sant Jordi i què no.

“Temps era temps, en un país molt llunyà, hi havia un drac monstruòs. Aquella bèstia que feia por de veure, podia caminar, nedar i volar. El drac matava i s’empassavatot el que trovava davant seu: ramats d’ovelles i bous i cavalls, i també homes i dones i nens. Perquè no fes tan de mal a tothom, el poble decideix donar-li per menjar un parell de bens cada dia. I quan s’acaben els bens, li donen bous i cavalls i altres anmimals. Però arriba un dia que ja no queda cap animal i, llavors, el poble corda que, abans no mati a tothom, cada dia, pesorteig, li donaran una persona perquè se la mengi. Un dia li toca la mala sort a la filla del rei. El rei no tenia cap més filla, i estava desesprat. No volia lliurar-la al drac però el poble li va exigir que fes com tothom. I si no, el drac se’ls mengaria a tots. Van portar, doncs, la princesa davant del drac... Però quan el drac obre la boca per menjar-se a la princesa, apareix Sant Jordi dalt d’un cavall blanc. Sant Jordi mata el drac d’un cop de llança. De la sang del drac neix un roser de roses vermelles. Sant Jordi dóna una rosa a la princesa senyal d’amor. Tothom està molt content. La gent crida: - Visca Sant Jordi! Sant Jordi puja dalt del seu cavall i se’n va somrient. Això és una llegenda. Les llegends no cal que siguin veritat, n’hi ha prou que siguin boniques.”

Llegir un llibre.

“Ella le pidió que la llevara al fin de mundo, él puso a su nombre todas las olas del mar. Se miraron un segundo como dos desconocidos. Todas las ciudades eran pocas a sus ojos, ella quiso barcos y él no supo qué pescar. Y al final números rojos en la cueva del olvido, y hubo tanto ruido que al final llegó el final… Porque todos los finales son el mismo repetido y con tanto ruido no escucharon el final...”

Encara no us he parlat mai de les meves lectures recomanables. Jo no sóc gens bona llegidora i cal que el llibre en qüestió tingui la capacitat d’enganxar-me perquè sinó em costa ben poc deixar-lo per un altre i un altre, i un altre i així fins a aconseguir no llegirme’n gaires de sencers, però això ho deixem per més endavant quan us plantegi un club de lectura virtual...

Avui però us vull parlar d’un llibre que un dia algú em va regalar un dia, un llibre d’aquells que potser no te’l compraries mai però que quan te’l regala algú important te’l llegeixes amb atenció perquè saps que va dirigit. És un llibre curt, ple de petits capítols d’una plana i mitja i que tracta amb tendresa però també amb molta ironia els petits plaers de la vida.

El primer glop de cervesa amb el subtítol i altres plaers minúsculs, de Philippe Delerm, amb 34 escuets capítols desglossa aquells moments de plenitud que potser mai ens hem parat a pensar que existeixen. Alguns dels moments que destaca aquest mestre d’escola i escriptor del nord de França són, per exemple: el paquet de pastes de diumenge al matí, el cine, mullar-se les espardenyes, el diari de l’esmorzar o submergir-se en els calidoscopis...

Un temps després de El primer glop de cervesa vam anar a petar dins d’una llibreria amb l’objectiu únic de sortir cada una amb un llibre ... totes quatre vam deixar-nos endur per l’impuls primer i mentre que una se’n anava amb unes cartes d’amor post mortem, l’altra marxava amb un llibre de la relacio mares i filles, la que fa tres amb una novel.la aspre i jo marxava amb una variant del Philippe Delerm: Petits grans plaers per ser feliç de la Núria Esponellà, conseqüència d’una secció de El suplement! de Catalunya Ràdio. En la mateixa línea que l’altre de capítols curts ella destaca llevar el nen, menjar un croissant mentre fullegem el diari, la tertúlia amb els amics, una tassa de xocolata amb nata o recordar una cançó...

En definitiva: tonteries que ens fan la vida un pèl millor i que de vegades no ens n’adonem o que no ens hi hem parat mai a pensar. Ara no us penseu que jo sóc gaire aficionada a llibres d’aquests, sinó que em van caure a les mans i van passar el filtre ...

Ahir, en una de les nostres dinàmiques vàries, va sortir el tema i vam intentar trobar capítols per un nou llibre d’aquestes característiques. Van sortir coses molt diferents però sempre amb la caracterísica de ser coses que no ens en haviem adonat mai.

Deixar la part del menjar més bona per l’última mossegada, explicar un conte davant de gent que escolta bocabadada, iniciar un nou projecte amb les pors i expectatives que això comporta o anar-se’n a dormir després d’un dia dur, estirar-se al llit, aquells els tres dolços segons que passen abans no quedes adormit ...

Aquestes són algunes de les coses que ahir se sentien dir, us convido a deixar el testimoni d’aquells vostres moments, en els fets quotidans, que de petits que són es fan grans.

La tribu dels Brady.

“Qui t’ha vist i qui et veu –quina cara! Empaitaves la sort pels carrers i ara et mires la gent des d’alçada, oblidant el que un dia vas ser. No t’importa quan cauen els altres, trepitjar-los tampoc t’ha fet res, si amb això has pujat les escales que t’han dut a posar-te el llorer. Quan tot tibat et gires i te’n vas, la conversa s’atura darrere el teu pas i algú et recorda una dita popular: “Poll ressuscitat pica més que cap”..."

Esperava amb candeletes que arribés aquest gran moment. L’intríngulis de saber qui seria anomenat Ministre/Ministra del país de la sangría, toro, paella y olé! Avui s’han donat a conèixer els noms, els rostres i el més important de tot els currículums i historials de tals sujetos i sujetes…

Però he de reconèixer que les meves sospites de que faria una pudor barreja de xamusquina, uralita cremada, podrit … insoportable mai m’hauria imaginat que el tuf fós tal.

La commoció em deixa sense paraules i necessito una pròrroga perquè ara només posaria coses gruixudes…

Quina colleta més maca, i quin goig que féu!